Calp va decidir fa uns mesos denominar-se oficialment així, Calp, com
s'ha conegut aquest municipi popularment, històricament, tota la vida.
Ho va acordar l'Ajuntament, a iniciativa del BLOC i amb el vot favorable
de la majoria dels membres del ple.

Les comunitats autònomes amb llengua pròpia diferent del castellà, com
ara Galícia, Catalunya o les Illes Balears, van convertir els topònims
tradicionals en forma única oficial, després de la dictadura. Per
contra, la Generalitat d'ací, llavors governada pel PSOE, va deixar
intactes els topònims franquistes, de manera que han de ser els
ajuntaments els qui resolguen el problema.

A poc a poc, moltes poblacions han adoptat les formes valencianes,
recomanades pels experts i per les institucions acadèmiques. Però la
inèrcia i les picabaralles polítiques locals han fet que alguns
municipis mantinguen denominacions castellanitzades amb calçador i amb
una ortografia aberrant.

L'exponent màxim del caos a què ens ha conduït la política socialista en
matèria de toponímia (assumida també pel PP) és el cas de
"Vilanova/Villanueva de Castelló de la Ribera". Però no és l'únic. Només
hem de mirar un mapa o anar llegint els rètols de la carretera per
descobrir que Vistabella del Maestrat esdevé "/del Maestrazgo/", com si
fóra un poble de la província de Salamanca, o que a Benissanó li lleven
una /s/, o que Fageca esdevé "/Facheca/", i així en desenes de casos.

Una de les decisions més absurdes que han adoptat alguns ajuntaments és
fer conviure la forma popular i tradicional amb la franquista. Així,
trobem casos com Benicàssim/Benicasim (/sic/) o Calp/Calpe. Aquesta mena
de solucions suposadament salomòniques, en realitat, ni resolen res ni
satisfan ningú. Les dues formes són tan ridículament pròximes que els
únics efectes que produeixen juntes en un mapa o en un rètol de
carretera és la hilaritat o, encara pitjor, la confusió.

Ens hauríem d'alegrar que l'Ajuntament de Calp haja apostat per la
racionalitat. Comptar amb una denominació oficial única, que és la
històrica, tradicional i popular, a més de ser la solució lògica,
presenta tots els avantatges i cap inconvenient. Per al turisme, sense
anar més lluny, la marca "Calp" serà més clara i senzilla de promocionar
que l'estrambòtica "Calp/Calpe".

Sorprén, doncs, que el PSOE s'haja sumat a l'extrema dreta local en una
campanya contra aquesta iniciativa racionalitzadora de l'Ajuntament.
Pretenen mobilitzar sobretot els residents d'origen estranger (dos
terços de la població calpina) i llançar-los contra l'alcalde Ximo Tur i
contra la denominació valenciana del municipi.

Argumenten que la doble denominació és millor per al turisme i per als
residents estrangers, els quals, segons ells, se sentirien més integrats
amb Calp/Calpe que amb Calp /tout court/. S'obliden que altres
localitats veïnes, ben turístiques i amb una gran presència forastera ja
han adoptat el nom tradicional valencià com a forma única sense que
s'acabara el món: és el cas de Benissa, de l'Alfàs del Pi o de la Nucia.

El PSOE s'ho hauria de pensar bé, abans d'atiar el foc de l'odi entre la
població autòctona i els residents estrangers. Per sort, la majoria dels
valencians, nascuts a Calp o a Swansea, a Dakar o a Albacete, comprenen
perfectament que vulguem preservar com a oficials les denominacions
tradicionals dels nostres pobles. Al capdavall, "Calp" no és només
valencià. En valencià, en castellà, en neerlandès o en wòlof, Calp és Calp.
 
 

Rafael Ramos i Armengol

Universitat de València