No em cansaré de repetir que tant la Història com la Filologia són dues ciències que tenen un mètode científic ―per això són ciències― que fem servir els professionals per a les nostres investigacions. Per això mateix cal ser rigorosos en la nostra professió, ja que sense requisit de verificació qualsevol hipòtesi o anàlisi històric es converteix en mera especulació i deixava de ser científic. Però sembla que açò no acaba ser digerit per alguns avalotadors socials que encara s’atreveixen a fer manifestacions públiques donant-nos lliçons als que ens dediquem a l’ofici d’historiador. Fins ara he romàs callat, però crec a arribat l’hora de dir la meua.Durant la dominació islàmica el nucli poblacional de Calp -era encara una petita alqueria- i el seu terme castral pertanyien a la Taifa de Daniya (Dénia). En aquesta època el seu nom, probablement d'origen preromà, era transcrit KALB, perquè l’ortografia aràbiga no distingeix entre les oclusives /b/ i /p/. Altres autors transcriuen QALB. La font ens ve del geògraf Al-zhurí. Al seu llibre Kitab al-Yakrafiyya cita Calp amb la grafia en caràcters àrabs que transcrit es Qalp o Qalb. Al segle XIII ―més concretament el 1244― el terme del Castell de Calp fou ocupat i colonitzat pels cristians, i incorporat a la Reial Corona d’Aragó. És a partir de llavors quan ens trobem en tots els documents existents –tant a l’Arxiu de la Corona d’Aragó com a l’Arxiu del Regne de València–, corresponents als segles XIII, XIV, XV, XVI i XVII el topònim CALP (castrum et villan de Calp, terminis de Calp, in termino de Calp, castilione et de Calp, castri de Calp, Alcherie de Calp, castrudum de Calp, batlia de Calp, terminun de Calp, justicie de Calp, portu de Calp, erant de Calp, scribaniam de Calp, justicie de Calp, dicto loco de Calp, populatoribus de Calp, etc.) A banda dels nombrosos documents de cancelleria que utilitzen el topònim CALP, cal fer referència a dos textos cabdals de la història de la Corona d’Aragó: El Tractat de Caçola (1179) signat entre el rei d'Aragó Alfons I i el monarca castellà Alfons VIII. En aquest apareix la forma Calp: “...et vadit usque ad Calp”. L’altre és el Llibre del Repartiment, on aparèixen les donacions que es fan als colons cristians durant el segle XIII i, com no, parla del Castell de Calp. Durant el regnat de Carles I, més concretament després de la revolta dels agermanats, l’antic regne de València va viure una forta castellanització política i cultural. L’oligarquia valenciana, d’adscripció majoritària al projecte nacional impulsat per la monarquia, faria que el país dels valencians anara integrant-se, cada vegada més, en l’estat dels Habsburg, de clara ideologia centralista i castellanitzant. És ara quan comença a aparèixer en algun document la forma castellana CALPE ―en aquella època el senyor de Calp era el marqués d’Ariza, un noble de parla castellana―, però, malgrat tot, Calp segueix conservant el seu topònim històric, ja que en molta documentació de l’època i en les geografies d’Ortelius de 1585 i les de Mercator del 1609, 1630, 1634 i 1639 apareix la forma CALP.Després de la derrota d’Almansa (1707) ―recordem que el País Valencià fou ocupat pels vencedors i, en conseqüència, durament castigat― i amb la posterior publicació del Decret de la Nova Planta dictat Felip V, en el que quedaven derogats els Furs valencians atorgats per rei Jaume I, les autoritats borbòniques van iniciar una fèrria castellanització cultural i lingüística, quedant la llengua del valencians expel·lida de l’administració i de l’Església. S’ordenava que “se actue y los Instrumentos se escriban en lengua castellana. Y que de oy en adelante no se permita imprimir libro alguno en otro idioma que castellano”. És precisament a partir del segle XVIII quan l’administració comença a fer servir, de manera usual, la forma castellana CALPE. A més, podem veure com en les geografies posteriors al 1707, com la de Fer (1709), per dir-ne una de les primeres, apareix ja CALPE. Però hi ha dues excepcions: la de Cantelli (1696) i la de Mercurio Geografico (1698) on apareix CALPE, ja que, com hem assenyalat, la castellanització ja havia començat abans del 1707, és a dir, amb els Austries majors. Però no és un fet absolut; la geografia de Beaurain de 1760 diu CALP. D'altra banda, Cavanilles en les seues Observaciones sobre la historia natural, greografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795-1797) cita la població com a CALP.Per a acabar, i amb la intenció de refrescar la memòria, com hem vist, la forma castellana Calpe comença a aparèixer a les darreries del segle XVII i principis del XVIII per circumstàncies polítiques adverses a la cultura del poble valencià, veient-se castellanitzada, fins i tot, la toponímia i els cognoms. Per tant, podem afirmar, que la doble denominació Calp/Calpe ni s’adapta a la tradició històrica ni a la lingüística del nostre poble. L’única que s’adequa a les tradicions esmentades és Calp. Doncs com ja hem explicat, va ser a partir de la incorporació d’aquest municipi, i el seu antic terme castral, al regne cristià de València (1244) quan començà a aparèixer en totes les fonts escrites el terme “CALP”. Fent referència a la forma Calpe, diu el professor Joan Ivars que “aquesta variant toponímica és una interpretació i adaptació del castellà a la forma genuïna. El castellà, com qualsevol altra llengua, té les seues lleis fonètiques i no accepta paraules acabades en certes consonants (p, b, m, ll, etc.). Per aquest motiu, en tractar de pronunciar la forma “Calp” la llengua castellana fa una adaptació automàtica a la seua manera d'acabament de les paraules, convertint-la en “Calpe”. De la mateixa manera que alguns cognoms molt nostres com “Puig”, “Reig” o “Monserrat” els converteixen en “Reche”, “Puche” o “Monserrate”, entre molts altres exemples que es podrien aportar”. Referent a la forma Calpi assenyala que “al segle XVI en uns documents de l'enginyer italià Giovanni Bta. Antonelli, en parlar de Calp, el cita amb la forma “Calpi”, variant italianitzada, adaptada a les lleis fonètiques d'aquesta llengua, però llunyana de la forma genuïna i autèntica.”. Entrant ja en el que diuen grans filòlegs, el Dr. Ivars assenyala que “L'eminent filòleg Joan Coromines, qui va visitar aquestes contrades l'any 1963, no dóna altra possibilitat de forma genuïna que la ja citada, “Calp”, en la seua magna obra Onomasticon Cataloniae en un extens article en el qual proposa un origen preromànic per a la seua etimologia. També l'important filòleg i historiador Manuel Sanchis Guarner dóna la mateixa forma per al topònim, indicant que potser tinga una etimologia fenícia. Encara que sols hem aportant uns pocs testimonis, no cap el més mínim dubte de quina és l'opinió científica sobre la forma única i genuïna del topònim: CALP i sols CALP. No voler acceptar aquesta realitat és mesclar la ciència amb la política o altres punts de vista aliens a la lingüística o la història que són les ciències que aporten criteris per a la fixació dels topònims”.Des de fa un temps, diversos municipis que havien adoptat denominació bilingüe han fet un nou procediment administratiu per a posar el nom només en valencià: l'Alcora, Vila-real, Benissa, Xaló, etc., serien exemples d'aquesta nova tendència. Situació que han acceptat de manera pràcticament unànime. Què passa a Calp? És que som diferents o especials? El que es pretén és recuperar, i que quede com a única forma l’antic topònim, i per tant històric, d’aquest poble. Què hi ha de dolent en això? Els calpins tenim el nostre dret. Faltaria més!A més a més, i això és una simple opinió, crec que un topònim no deu tindre dues accepcions, perquè li lleva la personalitat i deslegitima el seu origen.Per a acabar vull fer una petita observació, ja que algun aventurat ―potser que sense massa coneixements― ha afirmat que la Història serveix per a unir i no per a dividir. Que jo sàpiga, la ciència històrica no té aquesta funció social. La Història (en majúscula) l’únic objecte que té és estudiar el passat de la humanitat i, en conseqüència, aportar coneixements, però mai per justificar certes actituds socials i polítiques. Perquè la manipulació de la història, com a factor de mobilització populista i la seua funcionalitat en l’articulació de nacionalismes xenòfobs que actuen contra el nostre poble i la nostra cultura, és un fet que ningú no hauria de trivialitzar. Amb això crec que ja està tot dit.Francesc-Joan Monjo i Dalmau
17:43:46 . 20 Feb. 2009